Innaguro aquest blog avui després de molt de temps de pensar-m'ho. Aquí, cada molt temps per ser realistes, aniran apareixen escrits que se m'han acudit en algun moment d'il·luminació. Espero que els disfruteu. Us deixo el primer, que té escassos dies de vida.
Salut i rock'n roll!!
Carta en Temps de guerra.
Estimada amiga;
Si per bé aquesta no voldria ser de cap de les maneres una carta de rendició, val a dir que la nostra posició és molt fotuda a hores d’ara. No et dic això moll d’apatia i a punt de ser encès bestialment i ràpidament per un llumí de pessimisme, no és qüestió que cap espurna provoqui aquesta combustió de sinceritat de manera sobtada, sinó que més aviat és el fruit de la planta del raonament longitudinal que ha arrelat fons i fort en el bell mig del meu cervell i, lluny de ser verd, poc calculat, ha assolit una maduresa preocupant. També voldria que quedés clar que no hem de tirar la tovallola sota cap premissa ni concepte, la nostra integritat mai no ens ho permetria sense torturar-nos després eternament amb minúscules eines enginyades per a tal finalitat.
La nostra imaginació i els nostres ideals estan confinats en una trinxera abandonada des de fa temps enmig d’un improvisat i premeditadíssim camp de batalla, en terra de ningú, on cauen les bombes i passen les bales de dos exercits que, com bé saps, aposten fort pel foc creuat fins a fer net de munició, xiulant per sobre els nostres caps. Els uns desconeixen qui és exactament el seu enemic, si m’hagués de postular amb algun bàndol per obligació i meditada convicció serien ells, malgrat que quan aixequen el fusell no saben ben bé on apuntar i a vegades fan diana en algun innocent o poc culpable. Tenen un rerefons noble però es perden en un mar de dubtes, volien creuar un oceà i han naufragat a la meitat, i ara s’agafen a qualsevol cosa que suri per arribar a l’altre costat, sens tenir en compte ni de lluny que les corrents marines poden dur-los a la costa d’origen de nou. La opció més fàcil, rendible i satisfactòria a efectes de felicitat i convicció per part nostra seria beure’ns l’orgull i l’enteniment, prémer les dents i córrer cap a la seva trinxera sota la pluja de munició de tot tipus, esquivant cadàvers a efectes pràctics que encara respiren i esvorancs de tot tipus i mida per sentir el recolzament del grup a l’altre banda de defensa, beure xocolata desfeta excessivament calenta mentre hi ha faves per veure qui ens dóna copets a l’esquena per a felicitar-nos per a la nostra decisió, per a ells inqüestionablement correcte. Sento anunciar, si algú llegeix això, que aquest moment ni ha arribat ni arribarà, almenys per a mi, que és per qui puc parlar, en el fons. Desitjaria sincerament que per a tu tampoc.
L’altre bàndol, per expressar-me en termes comprensibles fins i tot en el marc d’una tarda de programació infantil d’aquells que fabrica morts en vida de l’edat de cinc anys amb un futur mental poc menys que fatalista i digne d’un drama de la gran pantalla, són l’enemic. Però com en un formiguer vist per un humà, és impossible saber qui va engendrar els plànols del niu, qui va inaugurar l’excavació del primer túnel o qui les asseu al matí i fa el recompte i les distribueix segons la seva tasca. Lluiten rera una cortina de fum que no ens permet veure res nítid i s’eternitza en els temps, fent-se més i més espessa a cada instant. A vegades mig hissen la bandera blanca, per tal que l’enemic es confií i surti de les seves posicions de defensa i així poder-lo disparar a plaer, però ja fa temps que aquesta estratagema no els serveix absolutament per a res. No es pot enganyar amb falsos intents d’armistici a un enemic que només vol veure’t dos metres sota terra.
Encara podríem encabir un tercer enemic o víctima, depèn de com és miri, que és la població civil d’aquesta absurda guerra. La disjunció entre aquest dos conceptes no és fruit d’una errada o d’un descuit, amiga meva. Puc suposar que saps sobradament d’on procedeix aquesta dualitat, però te n’explicaré la raó de totes maneres, perquè la meva maleïda condició humana fa que m’agradi embotir-me de les meves explicacions grandiloqüents, inflar pit i somriure al no res per una raó que pressuposo i que puc o no tenir però en el fons és absolutament efímera i inútil a efectes pràctics. És ben senzilla, malgrat tot. Passegen com morts en vida enmig del camp de batalla, recollint el que poden d’un bàndol i de l’altre per no morir d’inanició, víctimes en aquest cas, guardó atorgat només i purament per la seva condició humana, de la circumstància quan una bala els arriba a tocar sense que vegin ni d’on ve ni en coneguin el motiu concret.
Enemic declarat quan obeeixen cegament la veu que surt del sistema de megafonia de l’exèrcit camuflat rere la boira, treballant per ells, per altra banda sense ànim de ferir ningú, ignorant les conseqüències dels seus actes, fent o veient la seva televisió, pregant als seus déus, consumint encegats i orgullosos les seves marques opulents i, per damunt de tot , creient i practicant un estàndard de vida en territori de ningú, unes pautes de conducta imposades des de menuts i estandarditzades sota la increïble atracció del poder, de l’enveja, de la corrupció, fins i tot esdevenint els genets que munten els cavalls apocalíptics que ells els proporcionen, afiliant-se al seu partit amb un leit-motiv cada cop més insostenible i auto-destructiu.
O altres vegades, afiliant-se al bàndol que no hi veu clar, arribant desencisats del seu etern bagatge i agafant tant ràpid com poden l’escopeta sense tenir ni idea de si s’ha d’agafar del dret o del revés i disparant a tot el que es mou o simplement a l’aire per fer soroll, la qual cosa, segons com es miri, no està malament del tot malgrat la seva falta d’utilitat efectiva. Fins i tot a voltes opten per riure obertament de totes les alternatives, posant-se rere una màscara d’escepticisme, barata i de mala qualitat, però que a ells els sembla conferir una confiança absoluta. A aquesta última fornada, com ja saps, algun dia un tret els abatrà i a punt d’exhalar s’adonaran de seguida del seu error, malgrat que els seu estúpid orgull els permeti reconèixer-ho.
I nosaltres, mentrestant, continuem en terra de ningú. Vist el panorama, millor no estar en cap d’aquests clans pretensiosos i poc gratificants a gairebé tots els nivells per a persones que, com tu i com jo, hem desertat abans d’afiliar-nos a res. La nostra bandera és la integritat. El canvi que volem es presenta, de moment, durant molt temps i pel que tot sembla indicar, eternament, totalment impossible. Però el nostre disminuït orgull farà que resistim fins que s’acabin les escasses provisions amb les que comptem. Només espero que a cap de nosaltres dos ens agafi un atac de pànic i correm cap a algun costat, acabem sent víctimes d’un tret o de metralla o no.
La veritat és que estem perduts i és meravellós.
Sincerament;
Un soldat sense bàndol ni nom.
Dedicat amb cos i ànima a Anna Casadellà.
